Tema 4: Evolució de les TIC en la legislació educativa

Bon dia a tots.

Fins ara hem estat parlant de la importància de la tecnologia tant a la societat com a les aules. Però això no és una utopia. Tan de bo poguéssim entrar a l’aula i fer allò que creiem que és realment efectiu per a l’educació.

Hem de tenir en compte un marc de lleis en el que els mestres per una banda es senten fermats. Fermats per que aquestes lleis han estat creades per persones que no tenen (o poc tenen) en compte l’educació i la vida a l’aula.

Manuel Area Moreira (2006) en ‘’Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar’’, ens reflecteix les diverses fluctuacions que s'han anat produint durant els darrers segles:

Cal dir que cada dècada hem anat progressant i tant el govern com les institucions han anat apropant les noves tecnologies a la societat tot i que no per millorar l’educació si no per ser més eficients, per produir... Area, ens diu que a la dècada dels 90 la tecnologia es deixa molt de banda, sobretot a l’àmbit educatiu. No se com ho fan, que sempre acaben perjudicades les escoles, donant més importància al capitalisme que al coneixement.

Però, malgrat tot la tecnologia a l’educació torna a recuperar importància al segle XXI, i és normal, per que com ja hem parlat, l’educació s’ha d’ensenyar a l’educació de la societat amb els mateixos recursos que aquesta.  Així que ens trobem en aquest panorama:

Per una altra banda, i sempre respectant les lleis (estem més o menys a favor o no) un cop estableixen una llei, què fem per incloure les tic a les escoles 2.0 com a vehicle d’aprenentatge? Penso que tots els mestres d’avui en dia saben que els seus alumnes conviuen directa o indirectament amb la tecnologia, per tant s’han d’esforçar per convertir l’escola tradicional en  escoles 2.0. Però, què entenem per aquest concepte? Área,  Ana Sanabria y Ana Mª Vega ens expliquen el concepte d’escola 2.0 a l’article “La políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado” i del article hem ectret les següents conclusions:

Cal dir però, que anem més allà i per tant cal complementar aquest concepte amb la lectura “Orientaciones para la elaboración del Plan de tecnologías de la información y la comunicación (Plan TIC)” del Gobierno de Canarias:

Per acabar, m’agradaria reflexionar sobre les lleis d’educació que tenim a espanya, ja que tot i que poden ser millors o pitjors, no donem temps a establir-les i veure els resultats. Esquerra o dreta? Aquesta és la pregunta i la rivalitat. I tot el que faci un ho veurà malament l’altre i ho voldrà canviar sense tenir en compte els que pateixen els canvis. Crec que això és el primer que la política hauria de canviar.

I bé, per acomiadar-nos vaig a posar un vídeo de música on podem veure que la tecnologia es clau.  Ja que és un grup, que tot i que els hi han robat els instruments musicals al metro, han descarregat aplicacions móvils i han fet un petit concert improvisat al metro amb questes aplicacions. IMPRESIONANT!!

Espero que vos agradi. Fins aviat!

Atomic Tom- Take me out

Bibliografia:

·      AREA, M: Vint anys de polítiques institucionals per incorporar les tecnologies de la informació i comunicació al sistema escolar.

·      AREA, M; SANABRIA, A; VEGA, A: Les polítiques educatives TIC (Escola 2.0) a les comunitats autònomes d'Espanya des de la visió del professorat.

·      Govern de Canàries: Orientacions per al'elaboració del Pla TIC en els centres educatius.

·      Esquema elaboració a l’aula.

·      Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=NAllFWSl998

Tema 3: Possibilitats i limitacions del software educatiu

Aquest tema m’ha fet recordar quan jo era petita, les meves joguines, i la meva forma de jugar.  Per una banda tenia les joguines on la meva imaginació era molt important ja que d’una capsa de sabates tenia, una casa, un llit o un cotxe pel meu ninot. Però cal dir que també he viscut la era digital de les joguines.  Joguines amb llum, amb sons, videojocs... Recordo que, en una època, volia ser creadora de videojocs. Ara se que no és gens fàcil. I és que per a que un joc a més de ser lúdic sigui educatiu cal tenir en compte molts d’aspectes.

Després de llegir la lectura de Santos Urbina, he començat a recordar joguines, pel·lícules meves i les he comparat amb las dels meus nebots i em pregunto si eren o són educatius. Bé, puc dir que tot i que cada cop acompleixen més de les característiques que trobem en l’esquema anterior, encara trobo joguines on tenen més importància el regalet extra que la joguina en sí, o l’idioma el trobem en un dialecte més sud-americà que espanyol estàndard.

És una pena, penso que aprendre jugant és de les coses més boniques que podem experimentar. A més avui en dia amb la tecnologia tenim tantes  i tantes eines al nostre abast que fins i tot, penso, que no en som conscients.

L’altre dia també vàrem veure una conferència dels creadors de PIPO. Quins records, jo hi vaig jugar a l’escola, tenia il·lusió de escoltar-la pels records que m’abordaven, però quina desil·lusió. Ara mateix dubto si aquest software m’ha ajudat a aprendre o pel contrari, m’ha creat més ‘’dificultats’’. I és que no és fàcil, crear un software per un públic en edats molt allunyades o que vulgui avarcar molts continguts... Ara crec que igual això que neix com una il·lusió de crear un software educatiu, mor amb la cobdícia econòmica, amb el voler fer més amb menys.  Si voleu més informació d’en Pipo, una companya ha trobat un link molt interesant que podreu trobar al seu bloc: http://quartdenapatri.blogspot.com.es

D’aquesta manera i amb el meu pensament d’ara mateix torna a mi la idea de crear software educatiu. Però em dic a mi mateixa: eh Maria, que no saps que no es gens fàcil. I és cert, quantes coses s’han de tenir en compte tant didàcticament com hem dit abans però també tècnicament com aquest esquema ens mostra:

Se que ara no és el moment, i que encara em queden moltes coses per aprendre (tot això del software, nodos etc. ho he après fa res), però com ja vaig esmentar en una altra entrada (que trobareu clicant aquí), els mestres ens hem d’adaptar als alumnes d’avui i per que no fer-ho amb totes les eines possibles? Els contes, les cançons i pel·lícules que tant m’agraden les puc fer jo mateixa adaptant-me als meus alumnes, al seu ritme i al que vull treballar.

De totes maneres, vull aclarar que no ho veig tot tan negre, les joguines, les pel·lícules, s’estan adaptant al temps d’avui (fins i tot m’he sorprès veient ‘’la sirenita’’ de la meva neboda es espanyol estàndard i no sud-americà). El que vull dir es que totes les persones, però sobretot els pares i els mestres hem d’arriscar-nos i animar-nos a fer el nostre propi software educatiu per als nostres alumnes, fills, nebots o nens. D’aquesta manera els nens sentirà que és més proper i gaudiran més i sobretot nosaltres gaudirem de una tasca on veiem resultats i on creien en el que es fa per que ho fem nosaltres.

Jo ja començo a practicar amb el conte i, de veritat, espero aprendre molt per poder-lo aplicar el dia de dema a les meves aules i amb el meus nebots.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

- VALVERDE, Jesús: Módulo III. Evaluación de materiales didácticos multimedia.

- VALVERDE, Jesús: Módulo I. Procedimiento básico para el diseño y producción de multimedia educativos.

- URBINA, Santos: algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil. Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa. 2000.

- Esquemes de creación en gran grupa a clase.